L’ILLA DE BUDA

Segons ens indiquen els planells més antics del delta, l’illa de Buda va començar a formar-se a principis del segle XVIII. Prova d’aquest fet li dóna l’escriptura que Don Francisco González “Agutzil (o xèrif) de la ciutat de Tortosa” i el primer propietari de l’illa, dirigida amb data de 16 d’abril de 1738 a la Corona d’Aragó, demanant l’annexió“…de una isla de tenencia de treinta jornales, poco más o menos, que de algunos años a esta parte ha aparecido en el albeo del río…la cual se halla inculta y vulgarmente la llaman la Isla de Buda, de la cual la Real Hacienda no percibe beneficio alguno. Por ende, y a fin de que el Patrimonio Real consiga alguna utilidad, pide y suplica serle por V.S. concedida dicha Isla, ofreciendo pagar moderada entrada y censo anual…“, i es va resoldre favorablement 11 d’agost de 1739.

Des d’aleshores i amb el pas dels segles, l’illa de Buda creixia gràcies a els sediments aportats pel riu en avingudes i inundacions, fins que va arribar a tenir 1600 hectàrees de superfície, passant de mans d’un propietari a un altre, fins que, finalment, al 1924 va ser adquirida pels germans Joan i Pere Borés i Calsamiglia, avis dels actuals propietaris.

A finals del segle XIX el cultiu d’arròs va ser incipient al delta de l’Ebre. El peix perdia el seu valor al no haver-hi cap mitjà de conservació ni mercats, de manera que les administracions van oferir el seu suport als propietaris de les explotacions amb aiguamolls per procedir a la seva transformació, donant pas al conreu d’arròs, que es podia mantenir als sitges i que va ser una important font d’aliments, i de generació de riquesa i treball. D’aquesta manera van anar desapareixent els aiguamolls del delta mentre que a Buda, per expressa voluntat dels seus propietaris es van respectar les llacunes tal i como avui les coneixem.

Posteriorment s’assignà una superfície de vegetació palustre no entollada de l’illa a la pràctica d’aquest conreu sempre respectant les llacunes i zones properes, dedicades, com s’ha dit, a la pesca. Va ser gràcies als bons criteris conservacionistes del Sr. Joan i Pere Borés que l’illa de Buda va ser considerada com l’aiguamoll millor conservat de Catalunya i un dels més importants de la Mediterrània juntament amb La Camarga. Aquets mateixos principis de protecció i tutela extrems de l’ indret son els que han volgut seguir mantenint els components de la tercera generació de propietaris de la família Borés donant continuïtat al compromís adquirit pels seus avantpassats de fer el que sigui necessari per conservar Buda i la riquesa dels sistemes naturals que es troben a l’illa.

L’illa de Buda arribà a tenir més de 350 habitants, colons que treballaven les terres de conreu de l’arròs en règim de parceria i que vivien dispersos en barraques amb els seus rics horts, corrals i ramaderia diversa. A l’interior de l’illa es troba la masia, construïda a finals del segle XIX, amb una capella que feia també alhora d’escola. En aquells temps es van celebrar i organitzar festes majors i fins i tot es va crear un equip de futbol. En els baixos de la masia hi havia un bar, lloc de trobada diàriament dels habitants de l’illa al final de la jornada de treball. L’aparició de la maquinària agrícola i altres elements de roda com bicicletes i motos a finals de la dècada dels quaranta, va causar una revolució en l’agricultura que significava l’abandonament progressiu de l’illa per part dels seus habitants. Actualment, el conreu de l’arròs bomba és l’activitat principal de l’illa que permet conservar-la i defensar-la de l’avanç sostingut de la mar.

https://www.ecured.cu/Isla_de_Buda
https://es.wikipedia.org/wiki/Isla_de_Buda

EL FAR -1864-

A la meitat del segle XIX l’illa de Buda tenia una forma molt prominent (cap de Tortosa), i manifestava un procés de progradació cap al est. El difícil accés als ports naturals del Fangar i Els Alfacs, formats per terres d’al·luvió arrossegades pel riu Ebre, va determinar la construcció, a l’any 1864, del primer far per la navegació situat al cap de Tortosa, dintre de l’illa de Buda; una torre de ferro de figura cilíndrica i pintada de color perla que ha resultat ser emblemàtica per la gent del delta. Va ser encarregada al fabricant anglès John Henderson Porter sobre planells de l’enginyer espanyol Lucio del Valle.

Al 1937, en plena guerra civil, un escamot de soldats republicans van bombardejar i cremar el far per dificultar la navegació a les naus i submarins de guerra alemanys i italians que bombardejaven la costa. Prop de complir els seus cent anys, al Nadal de 1961, un temporal de mar, va enderrocar el far que jeu submergit a dos quilòmetres de la costa.

El far de l’illa de Buda es va encendre per primer cop el 1 de novembre de 1864 i, en aquell moment, era el més alt de tots els fars metàl·lics construïts al món, amb una elevació de 51,5 metres sobre el terreny. Era una impressionant torre de ferro, cilíndrica, pintada de color gris perla clar, rematada per una llanterna d’un abast de 20 milles, a la qual s’accedia per una escala de cargol de 365 graons. Era atès per tres torrers, proveïts dos cops a la setmana mitjançant una embarcació procedent de Tortosa que recorria 50 km per arribar. Durant la guerra civil va patir diversos impactes, però va ser la regressió del delta amb el mar avançant cap a la torre i el descalçament dels seus fonaments, el que el va sentenciar. El 29 de desembre de 1959, un fort temporal va arrasar la caseta dels acumuladors i el va deixar sense llum. La nit de Nadal de 1961, un nou temporal el va fer caure, després de quasi cent anys resistint tots els elements. Coincidint amb el període no operatiu del far, en 1962 s’acaba una construcció de pedra de 48 metres d’alçada que, davant el desgraciat emplaçament i el continuat avanç del mar, va sucumbir a les onades al 1965, quasi sense haver prestat servei. Després de debatre molts projectes, es va decidir construir l’actual petita plataforma marina, on es va situar una torreta- far metàl·lica de 14 milles d’abast, que es va encendre per primer cop el 4 de octubre de 1983.

http://xavierfebres-es.blogspot.com.es/2015/01/la-torre-eiffel-catalana-olvidada-en-el.html